El passat dijous, 2 de maig, va tindre lloc l`última passejada del curs de les tertúlies intergeneracionals, aquesta vegada dins de la programació cultural de les festes patronals de Sant Vicent Ferrer 2019.
Novament, el nostre Company Paco Nebot ha sigut el encarregat de fer-nos de guía per la zona Sant Vicent-Assumpció. Aci teniu el seu treball d'investigació:
"L’ermita
de Sant Vicent (S.XVII) en honor al sant, patró de la ciutat està,
segons tots els indicis, construïda sobre una antiga mesquita. A la
seua plaça s’han trobat testimonis d’un fossar d’origen
morisc.
Al
segle XVIII es va reconstruir i va fer els oficis de parròquia
mentre van durar les obres de l'església de l'Assumpció, és d’una
sola nau amb decoració poc ostentosa, a la dreta de l’altar hi ha
un taulell commemoratiu de l’ermita com a temple Jubilar , també
hi ha una estança dedicada com sagristia, a l’esquerra, una
làpida testimoniant la signatura de l’aprovació de la Carta Pobla
de 1.613 per als nous pobladors després de l’expulsió dels
moriscs;
Les
capelles laterals eren antics finestrals, ara destinades a
l’exposició de un Reliquiari, guions i mostres pictòriques, per
l’exterior hi ha mosaics de ceràmica amb escenes relacionades amb
la vida del titular del temple, patrocinats per l’Associació
Vicentina, obra de l’artista ceramista Tolosa.
El
temple està coberta a dues aigües, amb sotateulada sobre les
capelles laterals.
La
imatge del titular va ser donada per l’il·lustre notari en
Honori Garcia, natural de la Vall, durant el temps que va ser notari
de la ciutat de Vic.
Des
de la placeta arribarem al C/ del Pou, on visualitzarem la casa on
estan situats uns banys de l’època musulmana.
AL
carrer Onda està situat un edifici d’espectacular façana que té
al seu interior una bona col·lecció de “socarrats”,
Continuem
el nostre recorregut per trobar-nos a l’extrem del c/ Jacinto
Agustí. Des
d’ací arribem
a la
plaça
de l'antic
ajuntament
amb
la seva font,
a la qual anomenem
dels
"Xorros",
ja que
antigament
abastia
d'aigua
tant
per
al consum
humà
com
per als
animals
com
testimonien
els
abeuradors
de
què disposa.
Les
diferents
modificacions
en
la
urbanització de la
plaça
han
variat
considerablement
el
seu aspecte.
Vicente
Falcó Fuertes ens diu en la seua publicació “DEL
MEU POBLE” “El
vell Ajuntament de La Vall D’uixó”, que
l'edifici
o "casa de l'antic concell" de la Vall d'Uixó es va
acordar edificar a mitjan segle XVII concretament el 26 de maig de
1654.
La
construcció es va acordar edificar-la en una plaça de la població
extraordinàriament popular on en els anys 20 es va col·locar al
centre una monumental font (la font dels quatre xorros).
L'edifici
del vell ajuntament consistia en una extensa construcció al costat
nord de la plaça i estava compost per la planta baixa i dos pisos.
En
la seva façana mirant al cara-sol ostentava cinc arcs de mig punt
formant un esvelt porxo. al primer pis cinc balcons de ferro amb
vanos verticals mirant a la popular plaça i a la façana lateral que
donava al carrer Cervantes tres balcons. en aquest pis estaven les
oficines, el saló de sessions i altres dependències.
Al
segon pis, deu finestres d'arc de mig punt obertes però amb baranes
de ferro, característiques a les construccions del segle XVII i
l’aler de la teulada lleugerament pronunciat al llarg de totes les
façanes. En aquesta segona planta es guardaven els papers o "arxiu"
i també els "trastos vells" de la corporació com
"magatzem". durant els primers anys de la postguerra aquest
segon pis es va fer servir com presó.
A la
part esquerra de l'edifici posteriorment a la data de construcció
(probablement a principis del segle xx) hi havia una escola de nens,
havent estat modificats dos arcs de mig punt de la façana
convertint-los en finestra i porta d'entrada a l'escola amb elements
de serralleria més moderns igual que en els balcons. les finestres
del segon pis tancades amb portes de fusta. també es van afegir
algunes motllures horitzontals per embellir la façana de l'escola.
Als
anys 60 el nostre ajuntament va voler justificar l'enderroc d'aquest
vestigi històric -la demolició va doldre a molta gent de la
població que ho considerava com un símbol de "la nostra
història" - dient que "a l'haver inaugurat la nova casa
consistorial l'any 1931 i també els nous grups escolars, el vetust
casalot no oferia cap utilitat pràctica i es trobava poc menys que
inservible "(per cert que al trasllat del vell ajuntament al nou
es van perdre innombrables documents i objectes que guardaven en el
seu arxiu)
Després
vindria una horrible construcció al solar amb l'edifici de la
telefònica que va llevar gran part de l'encant de la vella plaça de
"les forques" vulgarment coneguda per "plaça dels
quatre xorros" fins a l'any 1876 que seria titulada "plaça
de la Constitució " i després de la proclamació de la
república el 14 d'abril de 1931 " plaça de la República ",
en acabar la guerra civil va recobrar el nom antic de" plaça de
la font dels quatre xorros " i en 1954 se li va donar el de"
plaça del 18 de juliol ".
Avui
quan passegem per aquest lloc "plaça
dels xorros"
no podem deixar de sentir un profund sentiment de llàstima per la
transformació d'aquesta plaça i el seu entorn, prou fixar-nos en
alguna de les velles fotografies d'antany i endevinar el bullici de
les seves gents.
LA
FONT DELS XORROS (Del
poemari Mirades, Ed Trencatimons)
Testimoni
de canvis històrics
i
d’estranyes reformes urbanes,
protagonista
en actes taurins
i en
nits de cantades d’albades
lluïs
majestuosa la seua figura
sobre
quatre peus grandiosos,
separats
per esglaons generosos,
alçant-se
al bell mig de la plaça.
Formes
geomètriques diferents
guarneixen
la seua silueta,
rosetons
i corbes el·líptiques
barrejades
amb planxes planes
la
seua identitat conformen.
Dues
piques corbes oposades
recullen
aigua de les aixetes
que
naixen de grotesques caretes.
Dalt
coronada per quatre fanals
que
naixen de metàl·liques filigranes
formant
curvilínies estranyes
il·lumina
la fosca nit vallera.
Enyorant
els perduts esglaons
i al
cap i casal de la Vila
o
l’escola que va ser un dia
i
l’aigua dels abeuradors,
es
troba la font dels Xorros
símbol
de la nostra vila.
Prosseguim
el
nostre
itinerari
per
arribar a la
plaça
de
l'Assumpció
on
podem
contemplar
en primer lloc el “pouet” que abastia d’aigua des de la font de
l’Anohueret i la
torre
morisca
de l’alqueria
de
Benizahat
( S. XII).
L'església
de la Mare de Déu de l'Assumpció (S. XVII), les primeres
informacions conegudes sobre l'Església de Ntra. Sra. de l'Assumpció
daten del segle XIV. Sembla ser que el 1322 s'assignava la finca del
mudèjar Façan Dehuyt, en l'alqueria de Benizahat, com ubicació de
la nova església. No obstant això, l'oposició del senyor feudal de
la vall, unit al fet que la comunitat de cristians en aquesta zona de
la vall no es donava, sembla que va acabar amb la paralització del
projecte. Després del pas de dos segles, ja al segle XVI, la
conversió dels mudèjars va portar a la necessitat de construcció
d'una església i es va plantejar que sigui sota l'advocació de
Ntra. Sra. De l'Assumpció. Durant el regnat de Felip II, es va
consolidar la situació, i es va manar que s'aixequés el nou temple.
Així doncs hi ha constància documental de visita pastoral al temple
en 1594. No obstant això, en aquests moments sembla que la
construcció es trobava en una situació ruïnosa el que comporta al
fet que el bisbe va manar la correcta terminació de la construcció.
Amb la butlla papal“
Apostólici muneris nobis licetel 28 de maig de 1.602”
de Clement VIII, s’aprova la seua construcció. En 1608 es disposa
la reconstrucció de l'edificació, encara que aquesta pateix una
important paralització amb motiu de l'expulsió dels moriscos en
1609. Comença a construir-se en 1636 i en 1749 es Traslladaria el
Santíssim.
Accedim
per la porta de la capella de Santíssim , ara anomenada de la
Misericòrdia, orientada a l‘est, la seua planta és de creu
llatina, al seu altar principal, dedicat a la Immaculada Concepció,
un excel•lent treball artesanal d’ebenisteria de fusta de pi del
Maestrat, en el seu creuer pintures de F. Paula i el mosaic de Sant
Vicent, que estava ubicat a l’ermita i restaurat per Miguel Tolosa
amb el patrocini de l’Associació Vicentina, hi ha, entre altres,
rajoles de ceràmica de l'època amb motius relacionats amb el lloc,
espigues de blat, penjolls de raïm, angelets, motius vegetals i
capelles del Santíssim Crist, Mare de Déu del Pilar i Santa Rosa de
Lima.
Passem
al cos principal del temple que consta de tres naus, a la situada a
l’oest hi ha la porta nomenada de “l’Ensenyança”, i
l’orientada al nord és l’accés principal.
A la
nau central i creuer hi ha una bona col·lecció pictòrica (
Vergara, J. Oliet i V. Castelló i Amat), el retaule de l’altar
major és obra de l‘arquitecte S. Nonmeneu ( 1.853 ), la imatge de
la Mare de Déu de l’Assumpció és de 1944 de l’escultor
valencià José Justo. A les llindes de les portes de les sagristies
hi ha relleus amb la representació del naixement i desposori de la
Mare De Déu, la seua mort i entrada triomfal en Jerusalem( diumenge
de Rams).
Al
Baptisteri
es troba la Pila
baptismal,
aquesta pila apareix sota l'altar de Sant Cristòfol en efectuar unes
reformes en 1996. Es tracta de la primitiva Pila baptismal que en el
matí del 2 d'abril de 1616 va aparèixer col·locada a l'església,
posada la nit anterior i a porta tancada per ordre del Bisbe de
Tortosa . A la impressionant façana de l’església parroquial, on
es barregen estils diferents (neoclàssic, barroc ) , restaurada
l’any 2.000, sufragada per l’Associació Jacinto Agustí i
dirigida per l’arquitecte Santiago Ruiz, hi ha l’escultura en
bronze de Sant Vicent Ferrer i la de Sant Alfred Bisbe, a banda i
banda de la porta principal i en el seu llinda la Mare de Déu de
l’Assumpció, totes tres imatges instal·lades durant les obres de
restauració del Campanar, en ocasió del II Centenari de la seua
construcció.
La
torre campanar,
una
de les més singulars del barroc valencià, es comença a construir
en el segon quart del segle XVIII, sobre 1736, i es va treballar fins
1749.
En
1749 es trasllada el Santíssim i es suspenen els treballs del
campanar. S'havia construït la plataforma quadrangular fins a la
primera motllura. En reiniciar els treballs el 1771 es demana la
supervisió dels realitzat als mestres d'obra Jaume Tàrrega i Joseph
Estellés, qui van voler modificar la primera traça, però això no
va agradar i es va realitzar segons el concebut per Jacinto Agustí,
que, ja gran, el va dirigir, sent els seus fills Jacinto i Vicente
els que es farien càrrec de l'obra.
La
seua
torre consta de tres cossos: El primer quadrangular i pel bisell del
seu arestes es forma el segon cos, de planta octogonal, on hi ha els
finestrals per les campanes. El tercer cos conté un morter
octogonal, al que se li superposa un altre de la mateixa forma però
més reduït, acabant amb una cupuleta de teules de vidriat, daurades
les dels nervis i blaus les altres, que està rematada amb una creu.
Al
cos de les campanes hi ha: Gàrgoles, volutes i adorns al sostre.
Les
gàrgoles representen un lleó amb un cadell sota. Són figures
d'estil clàssic i recolzen l'ordre arquitectònic de la torre, el
mateix que les volutes. Aquestes són idèntiques a les de la portada
de l'església, influenciades per l'estil imperi en tots els adorns
de garlandes de llorer, rosetes, etc.
L’adorn
de l'ampit de la terrassa del segon pis s'observa diferent orientació
arquitectònica. D'una banda la copa clàssica, adorn que acaben els
frontons d'ordre grec i de l'altra, la forma espiral del xorigueresc.
La
torre campanar que es comença a construir en el segon quart del
segle XVIII, sobre 1736, es va acabar el 30 abril 1791 (inscripció
en carreu cara nord) i es va restaurar sobretot l'últim pis i
capelina en el seu segon centenari (1991) sota la direcció de
l'arquitecte Carles Campos i pagat per subscripció popular a través
de l'Associació Jacinto Agustí.
La
seua altura és de 47 metres sense contar el penell que pot ser 4 ó
5 metres més. El càlcul està fet del plànol de la restauració a
escala 1:50
Als
peus de la torre campanar hi havia una gran bassa, que s’abastia
d’aigua per una sèquia, que aportava les seues aigües a les
hortes confrontants, actualment en el seu lloc hi ha un centre
escolar.
A la
seua base hi ha el Museu del Campanar, on entre altres hi ha el motle
del bust de Sant Vicent i Sant Alfred, el batall de la campana
Alfredo que es va partir durant el repic manual de campanes en ocasió
de la visita de la relíquia de Sant Vicent i que miraculosament no
va fer mal ningú, l’antic enreixat de l’altar major, a més de
mostres pictòriques, fotografies i altres elements relacionats amb
el temple.
Bibliografia:
Poemari
Mirades: La
font dels Xorros, Paco Nebot
Historia
de la Iglesia de la Parroquia de la Asunción:
Vicente Falcó
Fuertes
El
Meu Poble:
Vicente Falcó
Fuertes
Arxiu
Parroquial
